7 d’abril de 2014

"Contes que em van curar"



Contes que em van curar
Ghulam, Nadia / Soler i Amigó, Joan
Columna 2014

L'autora és una jove afganesa, que viu amb una família d'acollida a Badalona. En el seu primer llibre, on explica la seva història, “El secret del meu turbant”, ens fa saber com la seva mare li explicava contes quan ella estava recuperant-se d'unes greus cremades causades per una bomba que va caure a casa seva.

En aquest segon volum publicat redacta aquests contes tradicionals afganesos. És curiós com alguns són gairebé igual que els nostres. Per exemple, la ventafocs, el llop i les cabretes, o la cançó “vamos a contar mentiras”.

Cada un dels contes comença o acaba amb l'ensenyament que ella hi treia, un comentari personal.
El català en el que està escrit és impecable i la lectura es fa agradable. Contes plens de fantasia i màgia, i també alguna faula, on la guineu és l'animal més astut, com nosaltres. Alguna narració té un caire una mica groller, amb un sentit del humor infantil. La lectura es fa agradable. Un 7.

«Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, però encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. Ni cérvols, ni guineus, ni boscos he vist al meu entorn. Tot és terra cremada. Però els contes de la mare potser eren la seva manera d’explicar-me com era el meu país, el meu paisatge, abans de la desolació... De fer-me aprendre sense llibres la història del meu poble, trepitjada i perduda. Perquè jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Gràcies als contes, quan em sento perduda, veig allà al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat». Sinopsi de la contraportada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada