"Arrels nòmades"

Arrels nòmades
Alibek, Pius
La Campana 2010

"«Lara no havia nascut encara i Aya Maria, la meva primera filla, estava a punt de fer els tres anys. A la guarderia, barrejava el català i el castellà amb l’arameu i l’àrab. Resultava especialment graciós, i alhora gratificant, sentir com conjugava verbs arameus i àrabs en frases catalanes o castellanes. Ho feia amb la naturalitat de la flor que s’obre a la rosada. Però als seus ulls preciosos hi restava, sovint, una pinzellada de desconcert. No l’entenien del tot, i ella tampoc entenia per què no l’entenien. Jo intentava explicar-li que les seves arrels interferien en el seu present i l’enriquien. Em preguntava pels avis, i per què no en tenia. Li vaig dir que vivien en un país molt llunyà, però que hi havia un avi que mai l’abandonaria i que es deia Ximxa, “el déu sol dels assiris”. Li vaig regalar un penjoll amb la figura de Ximxa i, mentre Aya Maria anava a fer-ho saber a totes les seves joguines, jo em vaig posar a escriure qui era i d’on venia el seu pare. A explicar-li per què li transmetia coses que la feien sentir diferent, tot esperant que, quan la vida la rapti del seu món de princeses i papallones, ella mateixa pugui decidir qui vol ser.»

Arrels nòmades és el relat d’una vida a l’Iraq. Els personatges, les escenes, les emocions i els sentiments humans s’evoquen amb una claredat i una força magistrals.
Pius Alibek inicia una incursió, poderosa i prometedora, a la literatura catalana. Fa que l’encís d’Orient es respiri familiar a aquesta riba."

Interessant novel·la amb la que ens endinsem a l'Irak de Sadam, abans de i durant la guerra amb l'Iran. És autobiogràfic, des dels seus primers records fins que marxa a Espanya, amb la il·lusió de fer després el salt cap a Anglaterra, per ampliar estudis, però ja s'hi queda. De fet viu a Barcelona.

El que més m'ha agradat és la convivència pacífica entre els cristians, musulmans i altres a l'Irak, amb un total respecte dels uns pels altres.

Seminarista, acaba sortint del seminari perquè no està d'acord amb la forma de portar-lo del seu bisbe, tot plegat amb una visió excessivament humana. També surt el tema d'un mossèn pederasta, director d'un orfenat. I molta llibertat en el comportament sexual, sense compromís. Pot ser una concessió al que es porta? Encara que sigui veritat tot el relat, hi manca una mica de profunditat, tot plegat.

M'ha agradat molt els capítols sobre el servei militar al desert. Sap treure i gaudir tota la bellesa d'un indret i unes condicions prou extremes.

A veure si puc visitar el restaurant que té obert l'autor a Barcelona. El llibre, interessant. Un 7.