Cámaras de seguridad y Coca Cola

  ¡Que bueno! Las cámaras de seguridad lo captan todo... también lo bueno.

La prima cosa bella

 
  
Bonita película pero que no recomendaría para gente joven. La protagonista es una madre casquivana que por su vida desordenada cuando sus hijos son pequeños, éste, ya cuarentón, no acaba de tener relaciones normales en su entorno social, profesión, etc: no se atreve a corresponder al amor y comprometerse. La enfermedad terminal de su madre hará que se enfrente a sus miedos. DeCine21.

"La historia de la familia Michelucci, un matrimonio con dos hijos, en dos tiempos. En los años 70 del pasado siglo, cuando Anna es reconocida como la madre más guapa del verano, ante el embarazo del niño Bruno, el entusiasmo de la pequeña Valeria, y los celos dominantes del marido Mario. El deterioro del matrimonio empujará a Anna a dejar el hogar con sus hijos, pero, algo ligera de cascos, su modo de salir adelante es algo errático e irresponsable, lo que deja huella en Bruno y Valeria. Estos sucesos setenteros se combinan con la actualidad, en que la vitalista Anna padece una enfermedad terminal, motivo por el cual Valeria ha pedido al misántropo Bruno que aparque unos días su trabajo de profesor universitario, para ir a verla. Lo hará a regañadientes, temiendo el reencuentro con una madre que tanto le ha condicionado la vida."

The Artist

¡Vaya! Merece los Óscars que recibió: mejor película, actor, director, fotografía y banda sonora. Me ha encantado. DeCine 21.

"Hollywood, 1927. George Valentin es una gran estrella del cine mudo, sus películas son garantía de entretenimiento y una máquina de ganar dinero. Lo que no impide que viva en un matrimonio infeliz. Conocerá a Peppy Miller, una joven con deseos de triunfar en la pantalla, y a la que echa un pequeño cable. La llegada del sonido para las películas supondrá el declive de Valentin, mientras que Miller alcanza la cumbre del éxito. Aunque ella trata de ayudar al otro, existe una dificultad difícil de salvar, su orgullo, que le hace despreciar el cine hablado y cualquier gesto de compasión de los otros."

El Havre

  
  
Bonita y tierna película, de gente buena normal. La recomiendo.

"En el puerto de El Havre, en Francia, se descubre un container donde se ocultaba un númeroso grupo de inmigrantes africanos. Uno de ellos, Idrissa, un chaval, logra escabullirse de la policía, y acaba ofreciéndole refugio Marcel, un humilde limpiabotas, cuya esposa Arletty acaba de ser ingresada en el hospital por una grave enfermedad. Marcel no sólo da comida y un techo al chico, con la complicidad de un puñado de buenos amigos y vecinos, sino que hace averiguaciones acerca del paradero de su familia, con la que debía reunirse. Tarea arriesgada porque la huida de Idrissa ha ocupado titulares de primera página en los periódicos, y un avispado comisario recibe el encargo de resolver el caso lo antes posible."

DeCine21

   

   

"El hombre del revés"

  
  
El hombre del revés
Vargas, Fred (1999)
Siruela 2011

"En un pueblo de los Alpes están apareciendo degolladas las ovejas, y la indignación y el miedo se van adueñando de sus habitantes. Pero Lawrence, un canadiense que estudia una manada de lobos en la zona, sabe que hay cosas que éstos jamás harían... Una noche, ante la sorpresa de todos, es una mujer la que aparece muerta. El comisario Adamsberg, Lawrence y Camille, su compañera, inician la investigación. No todo el mundo cree que sea un lobo el responsable: hay quien cree que todo es obra de un auténtico hombre lobo que vive escondido en la montaña. Un «hombre del revés» que oculta su verdadera naturaleza tras una apariencia humana..."

Otro caso del comisario Adamsberg. Pero en éste no salen sus compañeros de brigada en la gendarmería, que me hicieron tanta gracia en "El ejército furioso". Quizás no los tenía todavía demasiado dibujados, pues éste es el segundo de la serie. Son libros muy bien concebidos, donde el retrato de los tipos es muy cuidadoso y enriquece el conjunto: El Veloso, un pastor hierátrico; Sol, un chico con raíces africanas; Camille, que busca la seguridad entre sus sentimientos confusos en la lectura de un catálogo de herramientas. Son más lentos, no tan trepidantes como la novela negra americana, pero agradables de leer y que cogen igual. Un 8.
  

"Partida subhastada"

  
  
Partida subhastada
Farriols, Antoni
Barcanova 2009

"En Nil i la Bet són dos joves estudiants de Batxillerat que es veuen involucrats en un morbós joc cibernètic: una partida d'scrabble per Internet. Però allò que inicialment sembla un innocent repte internàutic, de mica en mica va prenent un caire molt particular i perillós per als protagonistes. De seguida la parella s'obsessiona per la partida i està permanentment pendent de l'ordinador. Sense adonar-se'n, tot es transforma en una autèntica història de por quan els dos joves van lligant caps entre les successives jugades de la partida i tot un seguit d'estranys assassinats que apareixen en la premsa. Completament atrapats pel joc, arriba un moment que ja no poden fer marxa enrere. Hauran d'intentar descabdellar els enigmes i els jocs de paraules per guanyar la partida i, potser, per salvar la vida. Mentre juguen, els protagonistes lluiten també per entendre's enmig de complicitats però també de retrets. Una relació que frega sempre la frontera subtil entre l'amistat i l'amor. Un altre repte que hauran d'afrontar."

M'ha fet gràcia llegir aquest llibre, perquè l'ha escrit el dire del meu Institut, professor de Llengua i Literatura catalana. I el que m'ha fet més gràcia quan el llegia és que el protagonista, en Nil, és igual que ell: li agraden els jocs de paraules, el bàsquet, l'scrabble... I a l'hora reacciona com qualsevol alumne d'aquesta edat, retrata molt bé la psicologia adolescent. És clar, tot el dia rodejat d'aquesta fauna... El retrat de la Bet no és tant adient. Novel·la juvenil, on no queden resolts tots els enigmes, però que es llegeix bé. Un 7. Toni, a per la propera!
   
  

Diferència entre RESCAT i INTERVENCIÓ

 
 
Avui ens preguntàvem a casa, veient les notícies a la TV,  quina diferència hi havia entre una cosa i l'altre. I he trobat aquesta resposta de Duran i Lleida al seu bloc.

"Aquests dies es parla, indistintament i amb un gran confusionisme, de rescat o d’intervenció per part de la Unió Europea. Tant és així que ahir a l’hora de sopar amb la meva família (un dia que puc i parlem de política!) em van dir que van escoltar a la ràdio que Espanya és a punt de ser intervinguda. Amb les mateixes explicacions que ahir a la nit vaig donar a la meva família, voldria ara intentar aclarir els dos conceptes que titulen aquest apunt.

Del que es parla sobretot amb més rigor els darrers dies és del rescat del sistema financer espanyol, no tant de la intervenció de la nostra economia, que tindria uns resultats pràctics molt diferents i en qualsevol cas molt negatius per a la població espanyola. Del rescat del sistema financer, o més ben dit, de les entitats que ho necessitin, cal dir que la Unió Europea ja té previst un instrument de rescat i un fons al qual hi poden acudir les entitats financeres de qualsevol membre de la Unió Econòmica i Monetària. El problema és que el govern espanyol defensa que puguin ser directament els bancs els que puguin demanar els diners per rescatar-los de la seva situació financera i que no calgui que ho facin els estats per entendre que això els afebliria encara més -parlo sobretot d’Espanya-, davant la manca de credibilitat i confiança que projecten. El rescat d’un o de diversos bancs no comportaria cap derivada especial per a la ciutadania i haurien d’entendre’s directament amb Europa. Si, en canvi, és l’Estat qui demana 50, 80, 100 mil milions d’euros, llavors perjudica l’Estat demandant.

A hores d’ara sense que hi hagi res definitiu, va prenent cos la possibilitat avui no contemplada, però tampoc prohibida, que els bancs -i no els estats- puguin acudir al rescat, és a dir, a demanar diners per resoldre la seva situació interna. Ho demana la Comissió de la UE, ho demana França, Espanya…i s’hi van sumant veus diferents. Manca saber el to final del tenor alemany. Cosa molt diferent és la intervenció de l’economia espanyola. No en sóc partidari, i crec una irresponsabilitat parlar-ne amb la lleugeresa amb què ho fan algunes persones. Intervenir l’economia, que no rescatar un o diversos bancs, ens afectaria molt, i a tots. Mirem de reüll la situació de Grècia o de Portugal. Hi ha qui es queixa, i amb raó, del fet que amb el decret de maig del 2010 per evitar la intervenció es van congelar les pensions o es va rebaixar un 5% el sou del funcionaris. Riu-te del que passa als països esmentats!

Afortunadament, i no voldria equivocar-me, és molt difícil que Espanya sigui intervinguda. Grècia només és el 2% del PIB de l’economia europea i ja ens fa anar de bòlit a la resta. Espanya és la quarta economia europea i la seva intervenció arrossegaria l’euro. Aquí radica la meva confiança de no ser intervinguts i no tant el que des d’aquí fem per evitar-ho."
 
 

"257 días"

 
257 días
Manglano, José Pedro
Planeta 2012

He leído este libro con cierta pereza, porque ya había visto la historia en vídeo contada por el mismo protagonista, y es impresionante. Pero el libro recoge bastantes detalles inéditos, aunque lo sustancial ya está en la película.

Bosco Gutiérrez, arquitecto, padre de siete hijos, es secuestrado en México y permanece en un zulo nueve meses hasta que se escapa. Es muy impactante el coraje que tiene y el crecimiento interior que le supones esta situación tan estresante y antinatural, en lo cual le ayuda su inmensa fe, cuando lo normal sería desmoronarse. Es una demostración y testimonio de que el hombre es libre por naturaleza, y en una situación de absoluta falta de libertad física puede seguir ejerciendo esa libertad eligiendo en cada situación por lo que le enriquece como persona o no. Un gran ejemplo. Vale la pena. Un 7, aunque no soy muy objetiva por lo que he dicho antes, que ya había visto el vídeo. Quizás sin este antecedente le habría puesto más nota.

"La primavera del comisario Ricciardi"

   
   

La primavera del comisario Ricciardi
Giovanni, Maurizio de (2008)
Lumen 2012

Ésta es una primicia para los blogs que leo regularmente. ¡Muy buena literatura! Una sorpresa fantástica. Imaginaos la Nápoles sórdida, que huele a rancio y a orina, de la época del Duce; un comisario con el extraño don de ver el fantasma de los muertos, en el estado en que les ha sorprendido la muerte violenta, y las últimas palabras que han dicho antes de morir; este don hace que sea un personaje taciturno y solo, empeñado en descubrir la verdad. Hasta aquí puede parecer una novela totalmente deprimente. Pues el autor consigue que esté llena de poesía, lirismo, y emoción, con unos personajes entrañables llenos de amor por la familia y las pequeñas cosas que llenan la vida de las personas corrientes. De hecho la última línea me ha hecho soltar la lágrima. ¡En una novela negra! Leedla, leedla, leedla: no os defraudará. Ya me contaréis. Un 10.

"Si pudiera decirlo, lo diría así:
- “Me llamo Luigi Alfredo Ricciardi y veo a los muertos...”
Así se presentó a sus lectores el comisario Ricciardi en la primera entrega de la serie, y aquí lo tenemos de nuevo, ensimismado y algo melancólico, en abril de 1931, cuando el fascismo vive sus mejores momentos y en la ciudad de Nápoles el viento remueve el ánimo de los ciudadanos.
Como siempre, Ricciardi, que tiene el don de ver a los muertos y oír sus últimas palabras, camina sin sombrero por las callejuelas de la ciudad, esta vez intentando buscar al culpable de la muerte de Carmela Calise, una anciana que vive en un piso miserable y se gana el sustento como vidente. Un buen día alguien la encuentra muerta, desfigurada por una paliza que parece instigada por el odio, y la investigación empieza.
Quien ayuda al comisario en su trabajo es Maione, un policía devoto, que perdona las excentricidades de Ricciardi y que en esta segunda entrega vivirá en carne propia las penas del corazón y el dolor de la renuncia. Como siempre en las aventuras de nuestro comisario, el amor y el hambre son el origen de todo mal, y algo de ese amor encontraremos incluso en la mirada reservada del comisario, que por la noche espía por la ventana los quehaceres de una señorita de buena familia..."

Per què ningú explica res sobre Bankia?

 
 
Dons perquè tothom  (PP, PSOE, sindicats) està "pringat". Copio del blog de Duran i Lleida.

"Ja fa setmanes que Bankia ha passat a primera pagina de l’actualitat. Ahir és va anunciar que dels set mil milions d’€ que al principi és va parlar, caldrà injectar-li més de vint i tres mil milions d’€. Al marge de la indignació que la nacionalització de Bankia ha suposat per a moltes persones, crec que convé parlar-ne una mica més.

És obvi que hi ha hagut una mala gestió des de fa molt temps. Després en parlaré, però abans vull referir-me a un altre dels mals que ha portat Bankia on l’ha dut. Em refereixo a la politització de l’entitat. Allà manaven els polítics perquè les lleis sobre caixes que arreu de l’Estat han fet tant el PP com el PSOE -no només el PP- han generat que sovint fessin prevaldre criteris polítics, tant en la designació dels seus consells com en la gestió. I a Bankia -és a dir, al que era abans Caixa Madrid-, això ha passat i amb molta intensitat. El PP n’és responsable, però també el PSOE i els sindicats que seien confortablement al Consell d’administració. Parlant d’aquesta qüestió, cal posar en valor la legislació catalana de l’època del govern del president Pujol que impedia la politització que a les altres comunitats autònomes es produïa.

Sobre la gestió, s’han comés també molts errors. Darrerament l’absorció de diverses caixes, la més problemàtica Bancaja, va significar una clara fugida cap endavant. La sortida en borsa es va veure clarament des del primer dia que no tindria èxit. La suspensió ahir de la seva cotització estava cantada davant de la situació. També va ser un error afortunadament que no hi hagués el procés de fusió amb BanCaixa -i dic afortunadament perquè el que ara pateix Bankia és possible que ho patís també la principal entitat financera de Catalunya.

Tot això s’ha d’aclarir! Són molts diners, molts errors, com per girar full. El governador del Banc d’Espanya ha demanat comparèixer. Jo ho havia demanat des del primer dia. S’ ha dit que el Governador que és qui hauria de supervisar la gestió de Bankia, no ho ha fet. També cal recordar que el govern Zapatero va obligar Bankia a sortir a borsa. Tot això ho hem d’aclarir. El mal ja està fet, però tenim dret a saber que ha passat.

Per acabar, cal també recordar que hi ha en aquests moments dues entitats més en procés de subhasta: CatalunyaCaixa i les caixes gallegues. És possible que ho hi hagi una oferta per ser adquirides per una altra entitat. Doncs bé, si això és així, han de tenir el mateix tracte i en cap cas fusionar-se amb Bankia i perdre la seva identitat territorial. Res d’un sol banc públic, en tot cas tres. Que se sanegin i després que es venguin. Bankia té avui un bon banquer al capdavant de la seva gestió; CatalunyaCaixa també. Les gallegues ho desconec. És hora de resoldre aquests problemes, de donar liquiditat al sistema financer, i que aquest doni d’una vegada crèdit als emprenedors, especialment a pimes i a autònoms."