21/01/2013

"Molles per no perdre'm"



Molles per no perdre'm
Tibau, Jesús M.
Editorial Petròpolis 2012


Aquesta proposta literària me la va enviar l'autor, perquè el llegís i dir la meva si em venia de gust. Els reis m'han portat un Reader Sony i amb aquest llibre l'he estrenat. El gènere del relat curt m'agrada molt. I aquest autor ja el coneixia, vaig llegir "I un cop de vent els despentina".

Amb aquests relats en forma de dietari, en Jesús ens desvetlla una mica de la seva ànima. I què hi trobem? Sentit de l'humor, de la família, gust per les coses petites, sentit de la observació, sensibilitat, optimisme, una sana filosofia de la vida... Tots patim a la vida desengany, entrebancs, petites traïcions inesperades... però aquestes no ens les explica, i la veritat, és d'agrair. Ens mostra sempre la part amable del dia a dia. 

M'ha agradat molt. Un 8. Es publica en format digital. Més abaix deixo l'enllaç per si el voleu comprar, val un 1,50 €. Copio uns fragments.

"6. Fa tot just 20 minuts he enviat un paquet especial per correu certificat, per tal de participar en un premi literari. Espero tindre sort, perquè al paquet l’acompanya una petita anècdota de les moltes que ens regala la vida, a ports pagats. 

L’ordinador que utilitzen per tramitar els enviaments no funciona gaire bé (“és dilluns”, diuen les treballadores de Correus) i cal reiniciar-lo, amb la coneguda música que sona cada cop que s’engega un d’aquests aparells. Breus segons després, com esperant el senyal d’un director d’orquestra, sona una altra melodia de les lleixes del darrere. “Són les set i mitja”, diuen. Ja fa dies que a la mateixa hora, puntual com un rellotge, surt aquesta música d’un dels paquets abandonats a la lleixa, sense que cap client el vingui a recollir. N’hi ha que no tenen respecte pels pobres paquets, ansiosos d’arribar als seus amos.

18. Fa mesos hem descobert a casa que els granets de magrana són un bon ingredient a les amanides. Destaca el seu roig sobre el fons verd de l’enciam, esquitxen d’alegria el plat i en cada un dels mossos notes com esclaten a la boca petites gotes de dolçor. Val la pena acompanyar els nostres dies amb un granet de magrana.

19.  Anem sempre atrafegats amunt i avall, fent tard, i si mirem el rellotge, encara fem més tard. El món sembla que no pari de girar i sovint sentim la vanitat de creure que la nostra presència és imprescindible. Però tot això és fals. 

Per sort, existeixen petits oasis on tot aquest món irreal que ens aclapara no hi té entrada. Un d’aquests llocs màgics, que ens proporciona la possibilitat d’aturar el temps: la barberia. 

Quan hi entres, t’has d’esperar un moment, però aquest instant no és tens com a la visita del metge, ni emprenyat com a la cua d’un lloc oficial. Aquí pots fullejar sense pressa les darreres declaracions abans o després d’un partit, i fer un cop d’ull a determinades pàgines plenes de fotos de l’Interviu. 

Sovint s’estableix una amable tertúlia que normalment gira al voltant del futbol o de la política municipal, però sense discussions ni mal rotllo, mentre et passen les mans pel cabell i se te’n van els mals de cap. Qui sap, potser algú hauria de tenir la idea de convertir l’ONU en una gran barberia, i el món giraria millor."

15/01/2013

Matrimonio y sentido común de los franceses



Un millón de personas se manifiestan festivamente en París para defensar el derecho de los niños a un padre y una madre. “El problema no es la homosexualidad, sino la filiación humana”, ya que un niño necesita tener acceso a sus padres biológicos. No fue una manifestación en contra de las uniones homosexuales, porque éstas ya tienen un amparo legal. Toda una lección.


10/01/2013

"Un puente sobre el Drina"



Un puente sobre el Drina
Andrić, Ivo (1945)
DEBOLS!LLO 2010

No había leído nada de este Nobel de literatura de 1961. De origen Bosnio, es educado en Vissegrad, una ciudad a orillas del Drina, donde se encuentra el puente otomano  Mehmed Pasa Sokolovic. Junto este puente se desarrolla toda la novela, desde su construcción en el siglo XVI hasta su parcial destrucción durante la 1ª Guerra Mundial.

Me ha gustado mucho. He leído poco sobre esta parte de Europa, mezcla de culturas, que vivió bajo el Imperio Otomano tanto tiempo. Cuenta historias sencillas a la vez que apunta el desarrollo de éste país. Es de lectura lenta porque es muy largo. Pero en ningún momento se hace pesado, y el desarrollo de las historias de los protagonistas turcos, bosnios, serbios, musulmanes, judíos y ortodoxos que conviven tranquilamente, tienen una profunda humanidad. Un 9.


02/01/2013

Reyes 2013



¡¡¡Por favor, Reyes Magos, un poco de sentido común!!!



Regalemos libros...



01/01/2013

¿Qué ha marcado tu 2012?




A mí, el fallecimiento de mi padre, de 86 años, el 17 de diciembre. No quiero hacer aquí un reality show. Pero sí compartir reflexiones sobre el hecho.

Cuando leo un libro o veo una película, si es duro o muy duro, pero tiene un contrapunto positivo de humanidad me compensa leerlo o ver la película. En la vida real, ocurre lo mismo. El fallecimiento del padre siempre es un hecho muy duro, que marca profundamente, pero ha tenido, hemos vivido, contrapuntos muy positivos.

1.- Para todos los hermanos, somos seis, ha sido una ocasión de volcarnos con él y con mi madre, para que ninguno de los dos estuviera nunca sólo. Mi padre en la clínica, mi madre en casa, cuando no estaba en la clínica. Han sido tres semanas y pico de compaginar tareas. Y nadie se ha escaqueado en ningún momento. Tampoco las cuñadas, cuando no dábamos a basto, y los primos. Hemos hecho mucha familia; en la vida habitual no nos vemos ni convivimos tanto.

2.- A los tres días de operar a mi padre, por fin recuperó el conocimiento (nos habían dicho que ya no lo haría), y lo primero que hizo fue llamar a mi madre. Mi cuñada, que estaba allí, cundo lo oyó casi se deshidrata de llorar. No estaba en ese momento en la habitación. Cuando llegó, fue un gozo y una ternura ver a los dos que se habían "recuperado" mutuamente: como se miraban, sin hablar, y se besaban. 56 años de fidelidad.

3.- Fue un final muy sereno. Le preguntábamos cada día: ¿Te duele algo? No. ¿Estás contento? Sí. ¿Estás tranquilo? Sí. Sólo estaba muy cansado, respiraba muy mal (estaba fatal, fallecía al poco tiempo). Se preparaba totalmente consciente para marcharse al cielo, así lo decía; para pasar las Navidades en el cielo, como así fue. Era profundamente creyente, sin beaterías.

4.- De mis amigos y compañeros de trabajo recibí mucho apoyo. Habitualmente los compañeros son bastante reservados, pero en esta situación se han volcado con su cariño, que me han estado demostrando continuamente.

Y podría contar más. En fin, que los malos tragos no son tan malos cuando son motivo para que aflore el amor y el compañerismo, y en vez de estar centrado en el propio dolor, nos preocupamos del dolor de los demás. Descansa en paz, papi. Hasta que nos reunamos otra vez.








25/12/2012

Bon Nadal a tothom!



            EL POEMA DE NADAL 
                   (CANT IV)


  
           EL POEMA DE NADAL 
                   (CANT IV)

   El camí ens ha portat a Betlem!
   Xiscla l'alegria nova!
   Com hem vingut? No ho sabem!
   Tampoc sabem si ho mereixem,
   però som al davant de la cova!
   Hem seguit els pastors dins la nit crua?
   Tenim l’ull esgarrinxat
   per l’estrella? Tenim l’ànima nua
   de tota veritat?...
   Ai, no és pas hora de confessió
   que escorcolli la sang impia!
   És l’hora del xisclet de l’alegria,
   o, si voleu, és l’hora del perdó,
   de l’oblit de la carn i la cançó
   dintre la llum de l’establia;
   perquè som criatures mortals,
   i si hem caigut tres cops al dia,
   i si hem jurat en fals,
   ecara ens queda al fons del fons
   l'entendriment per a aquesta hora;
   no estan cremats tots els racons!
   Encara hi ha un nervi que riu
   i el llavi esquerp es fa més viu
   mentre el rampell del mal recula
   i en mig la palla flamejant
   l'alè del bou i de la mula
   humitegen la pell de l'Infant!
   El llavi esquerp, i el crit i el plor
   no han oblidat nostra cançó,
   que tot ho aviva i tot ho aclara,
   i es va sentint el tendre so
   de fa mil anys, de sempre i d'ara...
   aquest so tan tan humil, tan de debò:
   “Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo!...”
   És l'alegria, la gran alegria
   de veure que encara tenim per consol,
   la galta freda del Noi que somnia
   i el ritme d'aquesta cançó de bressol!
   És l'alegria de veure com passa
   l trista sentència del full consumit;
   de veure que no es desglaça
   el que és només eixarreït;
   i tot allò que ho engoleix la barcassa
   que mena l'oblit!
   De veure que aquesta llampant caravana
   on ploren i riuen cent mil vanitats,
   de tant que demana,
   no troba paraula pels llavis pintats!
   De veure que hem anat adelerats
   i que amb les ungles hem tocat l'arrel
   de tots el pecats daurats
   i el baf de les roses vives,
   i només havem sentit
   una mica més de fel
   al voltant de les genives
   i en el fons del fons del pit!

   És l'alegria, la gran alegria
   de poder escanyar amb les mans
   l'horrible sornegueria
   de tots els respectes humans!
   De sentir aquest xiscle nou
   de llengua de criatures,
   de ser igual que la mula i el bou,
   de ser de fang com les figures
   que no es mouen ni se'n van,
   ni els importa res de fora,
   perquè tenen al davant
   las pell nua d'un infant
   que plora!

   L'alegria de pensar serenament 
   que de tot el bagatge de la vida,
   de tot l'orgull passat i present
   no hi ha res que ens crida;
   no hi ha res que ens apagui la set,
   ni ens ompli la mirada,
   no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
   de l'ànima descarnada,
   i només aquesta mica
   de cançó, aquesta musica
   d'una Verge i un Infant
   i un Fuster que la contempla,
   té la força enlluernant
   que no té tot l'or del temple;
   té un sentit tebi i pregon,
   que no te cap veu inflada,
   ni cap ciència del món
   ni cap mirtra encarcarada!

   I aquesta cançó només,
   estranya, anònima, lliure,
   s'enganxa al llavi, després
   de tant dubtar i tant somriure;
   i ens dóna un deliri foll,
   i sentim el cor com salta,
   i ens fa doblegar el genoll,
   i ens humiteja la galta.
   I sense saber per què
   aquest plor viu i serè
   tot l'esperit ens amara
   i anem reprenent el to
   de fa mil anys, de sempre i d'ara:
   “Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo!..."

   En quin llavi de dona seria, 
   en quin lloc de muntanya o del pla 
   aquesta tonada floria? 
   Quina fou la primera que es trobà
   amb la blanca melodia
   com una oreneta caçada amb la mà,
   sense esquerperia?
   Quina dona del meu país,
   amb aire amorós i enyoradís,
   vestida de sarja i esclop, 
   però amb una veu molt clara
   va cantar per primer cop
   la cançó del Noi de la Mare? 
   Jo em penso que era de feixes foranes,
   d’aquelles que van dur arada al puny,
   avesada a sentir les campanes
   una mica de Iluny;
   avesada a sentir el cop que pega
   la destral que esmussa el fil;
   i el cucut llaminer, que gemega
   la segona quinzena d’abril.
   Una planta de bona figura,
   i una cabellera sense desgavell;
   i a la pell de la galta la pintura
   del préssec novell.
   Tres passades de verd de fageda
   li mantenien un to d’aigua als ulls.
   Per les coses dels altres muda i freda,
   gens envejosa dels graners curulls!
   I aquesta dona del meu país,
   sense cap esverament,
   va trencar el seu viure gris
   amb les estrelles d’un infantament...
   I es va lliurar del pes
   i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
   com les ovelles que no saben res
   d’aquell misteri tan estrany que els passa.
   I estava tan contenta del fill seu,
   que per fer-lo somriure crida i malda,
   i com si contemplés el fill de Déu
   se'l mirava adormit a la falda.
   I mentre que sospira, violenta,
   per la finestra, guarnida de gel,
   va entrar una mena d’alosa lluenta
   que deuria venir del fons del cel.
   I la dona guaità com fugia
   la visió estranya, de pressa i corrents,
   i va sentir una gran rampell d’alegria
   que li cremà la blancor de les dents.
   I es va sentir la llengua baladrera
   de flautes, de ferrets i cascavells,
   com si tingués al pit una pomera
   amb totes les branques guarnides d'ocells.
   I del desig de muica fent tria, 
   perquè té ganes de dir la millor, 
   tot bolcant a l'infant que dormia, 
   li deuria sortir aquesta cançó: 
   "Què li darem an el Noi de la Mare, 
   què li darem que li sàpiga bo?..."
   I mentre deia les dolces paraules,
   la cançó anava escampant-se pel món. 
   La van aprendre les fulles de menta, 
   i va enganxar-se al bec dels falciots,
   al campanar les campanes movien 
   poc a poquet, el batall tremolós:
   "Què li darem an el Noi de la Mare?" 
   Els grills somiquen damunt del rostoll,
   i les aranyes, quan filen, la canten,
   i les abelles brunzint sota el sol. 
   Totes les dones amb fills a la falda, 
   totes les dones la saben de cor! 
   Va caminant i baixant la muntanya, 
   la cançó arriba a la platja i al moll: 
   "Què li darem an el Noi de la Mare?... " 
   canta la vela, que empeny el xaloc,
   i el card que cruix í l'arjau que grinyola, 
   i el fum de pipa que engega el patró.
   Quan ve Nadal, la cançó del miracle
   fa que tremoli l'esquena dels llops.
   Fins els qui cremen i roben i maten,
   si de menuts l'han sentida algun cop,
   la volen dir i se'ls encalla la llengua,
   la volen dir i els escanya la por!

   Quan ve Nadal, la cançó del miracle
   amb el pessebre de molsa i arboç,
   ens fa pensar en unes ganes molt vives,
   ens fa pensar en un desig de debò,
   de donar coses al Noi de la Mare,
   coses que vinguin de dintre del cor,
   perquè si és llum i misteri que espanta,
   perquè si aguanta la bola del món,
   té la carn nua ajaguda a la palla
   i té les galtes mullades de plor,
   i vol sentir-nos molt més a la vora,
   ben acostats al voltant dels pastors,
   i vol sentir a la pell les nostres ànimes
   com l'alè de la mula i el bou!

           
Josep Maria de Sagarra

El muro de San José




22/12/2012

¡Arriba la autoestima!



¡Precioso anuncio de Campofrío!



21/12/2012

"La lección de August"



La lección de August
Palacio, J. R.
Nube de Tinta 2012

Precioso libro, en el que se relata el primer año de colegio de Auggie, un niño de diez años con una malformación genética en la cara. Sometido a múltiples operaciones, ha salido adelante gracias a la constancia y alegría de sus padre, y la valentía de su hermana mayor, que lo adora. Ahora se le presenta el reto de acudir al colegio y desenvolverse en un ambiente normal con sus compañeros.

Está relatado en las voces del propio August, su hermana Via y diversos compañeros de la escuela. Entrañable, destaca la unidad familiar, la entrega de cada uno para ayudar al más débil, la amistad, el buen humor... Una maravilla, porque no es nada ñoño. Regaladlo estas Navidades: triunfaréis. Un 10.





16/12/2012

"Recuerdos de otra vida"



Recuerdos de otra vida
Clark, Mary Higgins
Debols!llo 2010

Esta autora me resulta super desengrasante. Para final de trimestre y situaciones estresantes (tengo a mi padre en la clínica muy grave), hace su papel. Protagonistas guapos y elegantes, intriga y buenos sentimientos, todo envuelto en un ambiente muy glamuroso. Pero no hay que pedirle más. Un 7.

"Una apasionante intriga judicial llena de trampas y de giros imprevistos: Mary Higgins Clark, más inspirada que nunca. Emily Wallace cree que el caso ya es suyo. Pertenece a la fiscalía, y debe demostrar que Gregg Aldrich ha asesinado a su esposa, una famosa actriz. Todo parece incriminarlo, un delincuente habitual ha confesado que Aldrich le pagó para cometer el crimen: el caso está ganado… Sin embargo, algo no encaja, y Emily decide investigar más a fondo, sin saber que con ello pondrá su propia vida en peligro."