No hi ha millor campanya antiavortament que un embaràs. Des de l'instant en què el test dóna positiu, els pares s'esbalaeixen davant de la transcendència d´allò que succeeix i no parlen sinó del seu bebè i s'alarmen davant de qualsevol petit risc i compten les setmanes, una vegada i una altra, i entren en Internet per tal d´aconseguir llegir totes les pàgines web sobre la gestació. Molt abans d'haver assolit els terminis que la llei permet per avortar, els pares ja han vist diverses ecografies, i tenen fotos, i vídeos que posen a familiars i amics heroics. Qui és capaç d'explicar-los ara que el seu fill no és un ésser humà amb un valor absolut, eh?
Els pares obliden els seus drets adquirits i esperen, amb alegria, els nous deures. Si això no fos prou antimodern, l'embaràs és, en si, un epítom de la tradició. La vida, que els pares van rebre dels seus pares, es transmet al fill, i amb ella una cultura i unes –les que siguin– creences. L'embaràs és el centre (el melic) de la institució familiar.
I després tenim el sexe. Allò que podríem anomenar políticament correcte és el gènere com a creació artificial, que depèn de la nostra voluntat. Però l'embaràs, tan recalcitrant, opina tot el contrari. El moment de conèixer el sexe de la criatura és essencial. Llavors la seva persona es fa present d'una forma molt més nítida i adquireix el seu perfil en les converses familiars i, sobretot, el seu nom. És l'apoteosi del sexe com a element constitutiu natural de l'individu.
Als nostres enginyers socials els embarassos els produeixen marejos, nàusees, ciàtiques. Normal: són una activitat contrarrevolucionaria.
Entrades
