Docents emprenyats, i a sobre, muts?

Els docents de Catalunya estam emprenyats. Per causes de tots conegudes, les nostres condicions de treball han empitjorat molt, i el nostre poder adquisitiu ha baixat en un 20% de fa tres anys cap aquí.

Però el que més ens preocupa, (de fet menjar, mengem) és la qualitat educativa dels nostres alumnes, que també ha baixat. Per què? Dons perquè tenim en els centres menys recursos humans i materials. En el meu Institut a 1r d'ESO, dotze anys, estem a 32. És que puc atendre la diversitat a classe de música amb 32 alumnes? No. De cap manera. Hi ha alumnes que es quedaran pel camí, fracassaran.

Quan un professor agafa la baixa, fins als deu dies no posen un substitut. Les classes no impartides són classes perdudes, encara que un professor estigui amb els alumnes, tenint cura de que treballin i no perdin el tempos.

Jo no soc gens reivindicativa. No vaig a manifestacions, no faig vagues, perquè em semblen inútils: l'administració passa. I els sindicats ens manipulen. Per què faig aquest escrit? Perquè estic escandalitzada, i passo a explicar per què.

Una de les mesures que vam decidir els instituts de la meva zona, va ser publicar una nota de premsa per fer saber quantes classes es perden per aquest motiu. Vam participar 21 centres, recollint dades, i vam enviar el comunicat, del que copiaré un extracte més abaix. Què va passar?

AL CAP DE POCS DIES TENIEM LA INSPECTORA AL CENTRE, ENVIADA PELS SERVEIS TERRITORIALS, PER TENIR UNA XERRADA AMB LA PERSONA QUE VA SIGNAR EL COMUNICAT, AMB EL DIRECTOR DEL CENTRE DAVANT. Volia saber, entre altres coses, si el protocol per fer aquestes substitucions de professors absents funcionava. Però la sensació és que venia a fer-nos por. Dons que sàpiguen que la reacció de tot el centre ha estat fer pinya. I ho seguirem fent davant de qualsevol abús d'autoritat vers qui sigui.

Però què es pensa? Que estar amb els alumnes cobrint una absència d'un professor és el mateix que donar classe? NO. És fer de monitor d'esplai, o de vigilant de pàrquing d'adolescents, però res més. És que ja no necessitarem professors especialistes de cada matèria?

Si com a conseqüència de les retallades la qualitat educativa cau, a sobre no podem dir res? Però de què van? Ens callaran la boca? Què potser estem a l Xina, o a Cuba, o a Venezuela?

I tots els diners de la corrupció? I els morideros dels nostres inútils polítics jubilats? I el Senado que no serveix per a res? Tot plegat és una vergonya. I consti que jo no he detectat ni un sol docent del meu centre que hagi baixat el nivell d'exigència personal malgrat aquestes circumstàncies.

Vale, estic molt emprenyada, però si em volen deixar muda, no ho aconseguiran. El meu perfil a la web és públic. Espero no tenir represàlies. Si les hi tinc, ja us les comentaré.

"NOTA DE PREMSA

Retallades a l’escola pública: baixes sense cobrir, alumnes sense classe

21 centres educatius del Maresme van perdre més de 2.600 hores de classe durant el primer trimestre del curs.

“Ni es cobreixen ni es cobren”. Aquest és l’eslògan que han adoptat un grup de centres educatius del Maresme per denunciar la política del Departament d’Ensenyament pel que fa a les baixes dels docents. Des de l’inici d’aquest curs, l’Administració educativa no cobreix les baixes a les escoles i instituts durant els primers deu dies de classe; a més, es redueix el sou dels docents en situació d’incapacitat temporal, sobretot els primers dies. Així doncs, una malaltia comuna pot suposar-li a un treballador de l’ensenyament una important reducció salarial, i a un alumne, un munt d’hores de classe perdudes. Concretament, els alumnes d’aquests 21 centres, que pertanyen a poblacions molt properes entre si, han perdut, en total, més de 2.600 hores de classe en un sol trimestre.

El nombre total d’hores ha estat recaptat per un grup de mestres i professors d’aquests 21 centres. En alguns casos, han comptat amb la col·laboració dels equips directius; en d’altres, han hagut de calcular-lo pel seu compte. Hi ha hagut fins i tot un centre, exclòs finalment del recompte, que va demanar que no se cités públicament el seu nom, una mostra del temor que existeix entre el professorat i entre els mateixos equips directius a possibles represàlies per part del Departament d’Ensenyament. En tot cas, la xifra definitiva és d’un total de 2.620 hores, en una forquilla que abasta des de cap hora perduda en quatre dels 21 centres fins a 580 hores en el centre més afectat. El promig se situa en unes 120 hores de classe perdudes a cada centre en un sol trimestre, una dada prou indicativa de la gravetat de la situació. De fet, en aquest recompte només s’han tingut en consideració les baixes sense cobrir fins al 30 de novembre, data de final de trimestre en molts centres educatius. El mes de desembre, amb les malalties associades al fred de l’hivern, no ha fet sinó empitjorar les dades.

Farts de les contínues retallades en l’ensenyament, i desenganyats dels sindicats, diversos instituts i escoles d’aquesta comarca catalana van decidir unir-se per tal que la seva denúncia tingués més ressò. 

Comenta la portaveu d'aquests grup de centres: “En realitat, no esperem que el Departament d’Ensenyament tingui cap intenció de modificar la seva política, almenys a curt termini. Simplement, ens neguem a acotar el cap amb resignació i a acceptar una política de fets consumats. Sabem que hi ha crisi i que tots hem de fer un esforç, però exigim que els polítics reconeguin explícitament el mal que s’està fent a l’escola pública i ens expliquin com i quan pensen començar a reparar-lo. Que entenguin d’una vegada per totes que és un insult a la intel·ligència afirmar que, malgrat les retallades, s’està preservant la qualitat de l’ensenyament”.

"Los renglones torcidos de Dios"

Los renglones torcidos de Dios
Luca de Tena, Torcuato (1956)
Austral

Hace mucho tiempo que quería leer este libro, y buscando en la red para el Reader lo encontré. Me ha gustado muchísimo. Muy inteligente, ubicada la acción en un manicomio español. El autor se internó dieciocho días en un manicomio, conviviendo directamente con lo enfermos, médicos, enfermeros y demás personal del centro. Esto le sirvió de base para la creación de los personajes de la obra.

Alice Gould, es una detective que se interna en un hospital psiquiátrico para resolver un caso de asesinato antiguo. Una vez dentro, con muchísima maestría, el autor nos hace dudar todo el rato si Alicia es una enferma más o no. Recomiendo su lectura, me parece magistral. Un 9. 

Los 18 días que estuvo ingresado en el hospital le inspiraron la dedicatoria del libro: "Los renglones torcidos de Dios son, en verdad, muy torcidos. Unos hombres y unas mujeres ejemplares, tenaces y hasta heroicos, pretenden enderezarlos. A veces lo consiguen. La profunda admiración que me produjo su labor durante mi estadía voluntaria en un hospital psiquiátrico acreció la gratitud y el respeto que siempre experimenté por la clase médica. De aquí que dedique estas páginas a los médicos, a los enfermeros y enfermeras, a los vigilantes, cuidadores y demás profesionales que emplean sus vidas en el noble y esforzado servicio de los más desventurados errores de la Naturaleza".

"Molles per no perdre'm"

Molles per no perdre'm
Tibau, Jesús M.
Editorial Petròpolis 2012


Aquesta proposta literària me la va enviar l'autor, perquè el llegís i dir la meva si em venia de gust. Els reis m'han portat un Reader Sony i amb aquest llibre l'he estrenat. El gènere del relat curt m'agrada molt. I aquest autor ja el coneixia, vaig llegir "I un cop de vent els despentina".

Amb aquests relats en forma de dietari, en Jesús ens desvetlla una mica de la seva ànima. I què hi trobem? Sentit de l'humor, de la família, gust per les coses petites, sentit de la observació, sensibilitat, optimisme, una sana filosofia de la vida... Tots patim a la vida desengany, entrebancs, petites traïcions inesperades... però aquestes no ens les explica, i la veritat, és d'agrair. Ens mostra sempre la part amable del dia a dia. 

M'ha agradat molt. Un 8. Es publica en format digital. Més abaix deixo l'enllaç per si el voleu comprar, val un 1,50 €. Copio uns fragments.

"6. Fa tot just 20 minuts he enviat un paquet especial per correu certificat, per tal de participar en un premi literari. Espero tindre sort, perquè al paquet l’acompanya una petita anècdota de les moltes que ens regala la vida, a ports pagats. 

L’ordinador que utilitzen per tramitar els enviaments no funciona gaire bé (“és dilluns”, diuen les treballadores de Correus) i cal reiniciar-lo, amb la coneguda música que sona cada cop que s’engega un d’aquests aparells. Breus segons després, com esperant el senyal d’un director d’orquestra, sona una altra melodia de les lleixes del darrere. “Són les set i mitja”, diuen. Ja fa dies que a la mateixa hora, puntual com un rellotge, surt aquesta música d’un dels paquets abandonats a la lleixa, sense que cap client el vingui a recollir. N’hi ha que no tenen respecte pels pobres paquets, ansiosos d’arribar als seus amos.

18. Fa mesos hem descobert a casa que els granets de magrana són un bon ingredient a les amanides. Destaca el seu roig sobre el fons verd de l’enciam, esquitxen d’alegria el plat i en cada un dels mossos notes com esclaten a la boca petites gotes de dolçor. Val la pena acompanyar els nostres dies amb un granet de magrana.

19.  Anem sempre atrafegats amunt i avall, fent tard, i si mirem el rellotge, encara fem més tard. El món sembla que no pari de girar i sovint sentim la vanitat de creure que la nostra presència és imprescindible. Però tot això és fals. 

Per sort, existeixen petits oasis on tot aquest món irreal que ens aclapara no hi té entrada. Un d’aquests llocs màgics, que ens proporciona la possibilitat d’aturar el temps: la barberia. 

Quan hi entres, t’has d’esperar un moment, però aquest instant no és tens com a la visita del metge, ni emprenyat com a la cua d’un lloc oficial. Aquí pots fullejar sense pressa les darreres declaracions abans o després d’un partit, i fer un cop d’ull a determinades pàgines plenes de fotos de l’Interviu. 

Sovint s’estableix una amable tertúlia que normalment gira al voltant del futbol o de la política municipal, però sense discussions ni mal rotllo, mentre et passen les mans pel cabell i se te’n van els mals de cap. Qui sap, potser algú hauria de tenir la idea de convertir l’ONU en una gran barberia, i el món giraria millor."

Matrimonio y sentido común de los franceses

Un millón de personas se manifiestan festivamente en París para defensar el derecho de los niños a un padre y una madre. “El problema no es la homosexualidad, sino la filiación humana”, ya que un niño necesita tener acceso a sus padres biológicos. No fue una manifestación en contra de las uniones homosexuales, porque éstas ya tienen un amparo legal. Toda una lección.

"Un puente sobre el Drina"

Un puente sobre el Drina
Andrić, Ivo (1945)

DEBOLS!LLO 2010

No había leído nada de este Nobel de literatura de 1961. De origen Bosnio, es educado en Vissegrad, una ciudad a orillas del Drina, donde se encuentra el puente otomano  Mehmed Pasa Sokolovic. Junto este puente se desarrolla toda la novela, desde su construcción en el siglo XVI hasta su parcial destrucción durante la 1ª Guerra Mundial.

Me ha gustado mucho. He leído poco sobre esta parte de Europa, mezcla de culturas, que vivió bajo el Imperio Otomano tanto tiempo. Cuenta historias sencillas a la vez que apunta el desarrollo de éste país. Es de lectura lenta porque es muy largo. Pero en ningún momento se hace pesado, y el desarrollo de las historias de los protagonistas turcos, bosnios, serbios, musulmanes, judíos y ortodoxos que conviven tranquilamente, tienen una profunda humanidad. Un 9.

Reyes 2013

¡¡¡Por favor, Reyes Magos, un poco de sentido común!!!

Regalemos libros...

¿Qué ha marcado tu 2012?

A mí, el fallecimiento de mi padre, de 86 años, el 17 de diciembre. No quiero hacer aquí un reality show. Pero sí compartir reflexiones sobre el hecho.

Cuando leo un libro o veo una película, si es duro o muy duro, pero tiene un contrapunto positivo de humanidad me compensa leerlo o ver la película. En la vida real, ocurre lo mismo. El fallecimiento del padre siempre es un hecho muy duro, que marca profundamente, pero ha tenido, hemos vivido, contrapuntos muy positivos.

1.- Para todos los hermanos, somos seis, ha sido una ocasión de volcarnos con él y con mi madre, para que ninguno de los dos estuviera nunca sólo. Mi padre en la clínica, mi madre en casa, cuando no estaba en la clínica. Han sido tres semanas y pico de compaginar tareas. Y nadie se ha escaqueado en ningún momento. Tampoco las cuñadas, cuando no dábamos a basto, y los primos. Hemos hecho mucha familia; en la vida habitual no nos vemos ni convivimos tanto.

2.- A los tres días de operar a mi padre, por fin recuperó el conocimiento (nos habían dicho que ya no lo haría), y lo primero que hizo fue llamar a mi madre. Mi cuñada, que estaba allí, cundo lo oyó casi se deshidrata de llorar. No estaba en ese momento en la habitación. Cuando llegó, fue un gozo y una ternura ver a los dos que se habían "recuperado" mutuamente: como se miraban, sin hablar, y se besaban. 56 años de fidelidad.

3.- Fue un final muy sereno. Le preguntábamos cada día: ¿Te duele algo? No. ¿Estás contento? Sí. ¿Estás tranquilo? Sí. Sólo estaba muy cansado, respiraba muy mal (estaba fatal, fallecía al poco tiempo). Se preparaba totalmente consciente para marcharse al cielo, así lo decía; para pasar las Navidades en el cielo, como así fue. Era profundamente creyente, sin beaterías.

4.- De mis amigos y compañeros de trabajo recibí mucho apoyo. Habitualmente los compañeros son bastante reservados, pero en esta situación se han volcado con su cariño, que me han estado demostrando continuamente.

Y podría contar más. En fin, que los malos tragos no son tan malos cuando son motivo para que aflore el amor y el compañerismo, y en vez de estar centrado en el propio dolor, nos preocupamos del dolor de los demás. Descansa en paz, papi. Hasta que nos reunamos otra vez.