Antoni Duran Lleida fa una anàlisi bastant lúcid al seu bloc de les polítiques socials del nostre gobierno. El copio aquí.
És possible que l’expressió fracàs sigui dura i i fins i tot accepto que injusta, perquè ningú pot negar que s’ha progressat, i molt, en l’àmbit de les polítiques socials. Permeteu-me, però, que intenti justificar el que pretenc dir amb aquest titular.
Avui l’índex d’atur que hi ha nivell d’Estat és del 20’3% lluny del 9 del principi de la legislatura. I de la mitjana dels altres països europeus. L’autentica política social no es pagar a qui no té treball, sinó assegurar que tothom en tingui Avui hem debatut al Congrés dels Diputats amb el president del govern sobre aquestes qüestions i he tornat a recordar propostes per impulsar la contractació entre elles: subvenció de cinc mil euros per creació neta de cada lloc nou de treball; bonificació de quotes a la Seguretat Social per a la primera ocupació creada pels autònoms; i plena capitalització de les prestacions per atur, perquè qui no tingui feina i tingui un projecte d’autococupació ho pugui dur endavant. Tot això sense oblidar que cal reformar la prestació als qui no treballen i que els 37.800 milions d’euros que gastem en atur vagin condicionats a la contrapartida de que qui ho rep es formi per garantir una nova ocupació, i que no tingui la temptació de defraudar treballant en economia submergida.
És cert que s’han augmentat les pensions en els darrers anys, especialment les mes baixes. Com també ho és que per a l’any vinent estan congelades. S’acaba d’acordar per sindicats i govern la reforma de pensions, segueixo demanant que s’incrementi la base reguladora de les pensions de viduïtat, principalment per a les persones que aquesta pensió els signifiqui el seu ingrés principal. Continuo plantejant també la millora del tracte fiscal d’aquestes pensions per qui també treballa, especialment quan tingui fills a càrrec; i finalment que es consideri el servei militar com a període cotitzat.
En matèria de dependència la llei és un fracàs. Ja ho vam avisar quan vam votar en contra. El sistema dissenyat no és sostenible. A Catalunya, per exemple l’any 2010 la Generalitat va posar 622 milions i l’Estat, només 335. Per a l’any 2011 per cada euro que es gasti en dependència a Catalunya, 23 cèntims els posarà l’Estat i 77 la Generalitat. Cal revisar el sistema de finançament, el model i calendari d’aplicació de la llei per fer-lo sostenible.
En l’habitatge el president m’ha qüestionat el que jo considerava un balanç nul. A Espanya hi ha milers d’habitatges buits, un enfonsament del mercat, però l’accés a l’habitatge continua essent tant o mes difícil que el que teníem fa set anys. Quan m’ha qüestionat aquest anàlisi, li he dit això: “pregunti vostè al tercer sector que es dedica a fer habitatge social si n’està fent ara. Li avanço la resposta: No, perquè vostès han retirat les ajudes.
En l’àmbit de la lluita contra la pobresa, que preguntin a Càritas, Creu Roja, Banc d’Aliments… com està la situació; un milió i mig de persones en situació de pobresa extrema, nou milions en situació de pobresa. Un pla extraordinari de foment de la inclusió social i la lluita contra la pobresa per al 2010 que no s’ha complert i una pla 2011-2013 que el més calent està a l’aigüera.
En l’àmbit de la política familiar estem un terç de la mitjana de la UE, a l’entorn d’una cinquena part del que gasten Finlàndia, Suïssa, Àustria i Alemanya i d’una sistema part del que gasten Dinamarca i Luxemburg. Pensem en els joves: la renda d’emancipació pels joves per llogar un pis es de 215 euros al mes. A Catalunya o a Madrid, o al País Basc llogar un pis de 60 metres quadrats costa uns 600 euros al mes. Els joves no hi arriben. És cert que en altres comunitats autònomes costa molt menys, al voltant d’uns 350 euros al mes . Per què aquesta diferència discriminatòria i per què no ponderar els ajuts en funció del cost de la vida.
Parlem de beques. Zapatero y Rajoy discutien sobre els percentatges d’increment de beques. Discussió molt edificant, però que li expliquin a les famílies de Catalunya, quan es dona el cas que més del 20% dels estudiants de determinades comunitats es beneficien d’una beca i, en canvi, a casa nostra només un 10%
Per acabar, crec que per transitar de l’estat del benestar, insostenible, en el termes tradicionals, a una societat del benestar necessitem mes col·laboració publica privada en la gestió de les polítiques socials. Necessitem aplicar el principi de subsidiarietat i amb ell l’impuls i col·laboració de la societat civil, del tercer sector i de la família que al cap i a la fi es l’autèntic motor del benestar social
Cal arbitrar mecanismes: la reforma de la llei de mecenatge així com una política mes sòlida de suport a la família son instruments imprescindibles. En favor de la família ningú no ens pot passar la ma per la cara pel que fa a iniciatives legislatives. En l’àmbit del mecenatge ja he anunciat la presentació d’una proposició de llei que permeti aquesta necessària col·laboració publica privada en la gestió de polítiques socials.
Avui l’índex d’atur que hi ha nivell d’Estat és del 20’3% lluny del 9 del principi de la legislatura. I de la mitjana dels altres països europeus. L’autentica política social no es pagar a qui no té treball, sinó assegurar que tothom en tingui Avui hem debatut al Congrés dels Diputats amb el president del govern sobre aquestes qüestions i he tornat a recordar propostes per impulsar la contractació entre elles: subvenció de cinc mil euros per creació neta de cada lloc nou de treball; bonificació de quotes a la Seguretat Social per a la primera ocupació creada pels autònoms; i plena capitalització de les prestacions per atur, perquè qui no tingui feina i tingui un projecte d’autococupació ho pugui dur endavant. Tot això sense oblidar que cal reformar la prestació als qui no treballen i que els 37.800 milions d’euros que gastem en atur vagin condicionats a la contrapartida de que qui ho rep es formi per garantir una nova ocupació, i que no tingui la temptació de defraudar treballant en economia submergida.
És cert que s’han augmentat les pensions en els darrers anys, especialment les mes baixes. Com també ho és que per a l’any vinent estan congelades. S’acaba d’acordar per sindicats i govern la reforma de pensions, segueixo demanant que s’incrementi la base reguladora de les pensions de viduïtat, principalment per a les persones que aquesta pensió els signifiqui el seu ingrés principal. Continuo plantejant també la millora del tracte fiscal d’aquestes pensions per qui també treballa, especialment quan tingui fills a càrrec; i finalment que es consideri el servei militar com a període cotitzat.
En matèria de dependència la llei és un fracàs. Ja ho vam avisar quan vam votar en contra. El sistema dissenyat no és sostenible. A Catalunya, per exemple l’any 2010 la Generalitat va posar 622 milions i l’Estat, només 335. Per a l’any 2011 per cada euro que es gasti en dependència a Catalunya, 23 cèntims els posarà l’Estat i 77 la Generalitat. Cal revisar el sistema de finançament, el model i calendari d’aplicació de la llei per fer-lo sostenible.
En l’habitatge el president m’ha qüestionat el que jo considerava un balanç nul. A Espanya hi ha milers d’habitatges buits, un enfonsament del mercat, però l’accés a l’habitatge continua essent tant o mes difícil que el que teníem fa set anys. Quan m’ha qüestionat aquest anàlisi, li he dit això: “pregunti vostè al tercer sector que es dedica a fer habitatge social si n’està fent ara. Li avanço la resposta: No, perquè vostès han retirat les ajudes.
En l’àmbit de la lluita contra la pobresa, que preguntin a Càritas, Creu Roja, Banc d’Aliments… com està la situació; un milió i mig de persones en situació de pobresa extrema, nou milions en situació de pobresa. Un pla extraordinari de foment de la inclusió social i la lluita contra la pobresa per al 2010 que no s’ha complert i una pla 2011-2013 que el més calent està a l’aigüera.
En l’àmbit de la política familiar estem un terç de la mitjana de la UE, a l’entorn d’una cinquena part del que gasten Finlàndia, Suïssa, Àustria i Alemanya i d’una sistema part del que gasten Dinamarca i Luxemburg. Pensem en els joves: la renda d’emancipació pels joves per llogar un pis es de 215 euros al mes. A Catalunya o a Madrid, o al País Basc llogar un pis de 60 metres quadrats costa uns 600 euros al mes. Els joves no hi arriben. És cert que en altres comunitats autònomes costa molt menys, al voltant d’uns 350 euros al mes . Per què aquesta diferència discriminatòria i per què no ponderar els ajuts en funció del cost de la vida.
Parlem de beques. Zapatero y Rajoy discutien sobre els percentatges d’increment de beques. Discussió molt edificant, però que li expliquin a les famílies de Catalunya, quan es dona el cas que més del 20% dels estudiants de determinades comunitats es beneficien d’una beca i, en canvi, a casa nostra només un 10%
Per acabar, crec que per transitar de l’estat del benestar, insostenible, en el termes tradicionals, a una societat del benestar necessitem mes col·laboració publica privada en la gestió de les polítiques socials. Necessitem aplicar el principi de subsidiarietat i amb ell l’impuls i col·laboració de la societat civil, del tercer sector i de la família que al cap i a la fi es l’autèntic motor del benestar social
Cal arbitrar mecanismes: la reforma de la llei de mecenatge així com una política mes sòlida de suport a la família son instruments imprescindibles. En favor de la família ningú no ens pot passar la ma per la cara pel que fa a iniciatives legislatives. En l’àmbit del mecenatge ja he anunciat la presentació d’una proposició de llei que permeti aquesta necessària col·laboració publica privada en la gestió de polítiques socials.
Entrades
